A Moçambic, com a d’altres països de l’Àfrica subsahariana, diversos factors socioculturals inhibeixen a dones i homes de parlar sobre el VIH/SIDA. El silenci que marca el context social d’aquesta epidèmia resulta un handicap no només per al reclutament i adhesió als programes –siguin de prevenció, com de tractament- sinó també per a qualsevol recerca destinada a detectar barreres i dissenyar estratègies facilitadores de l’accés.
Així mateix, l’eficàcia de les campanyes d’informació, educació i comunicació (IEC), generalment basades en missatges prescriptius de base biomèdica és dubtosa.

Aquest estudi desenvolupat en el context d’un Programa de Prevenció de la Transmissió Vertical (PTV), és a dir, de la transmissió de mares a fills o filles, va tenir com a objectiu crear una eina de comunicació que faciliti el debat comunitari crític com a dinàmica facilitadora de l’accés a l’oferta sanitària.

Silencio da Mulher- el film realitzat per aquesta finalitat- és un docudrama (45´) que recrea l’àmbit rural de la província de Gaza (sud-est de Moçambic) i la situació d’una dona jove que descobreix que és seropositiva quan queda embarassada. Basat en una investigació etnogràfica prèvia, planteja una sèrie de situacions provocatives per generar debat sobre l’estatus de les dones, les relacions de gènere i de poder en la família changana, el pluralisme mèdic i els itineraris terapèutics, o les recomanacions del PTV i la seva aplicació a la pràctica, sobre les quals diversos actors socials tenen influència en la presa de decisions.

En el procés de creació i investigació del film es va comptar amb la participació de:

• Antropòlegs i antropòlogues en la investigació etnogràfica, el posterior disseny del guió, el monitoratge del debat posterior a la projecció a les comunitats i el processament i anàlisi de la informació.
• Realitzador (local) per a l’adaptació cinematogràfica del guió i la direcció del film.
• Actors i actrius (comunitaris, no professionals) que van readaptar les escenes fent una autoactuació (real-enactment).
• Audiència a les comunitats que va assistir a la projecció del film i va participar en els debats i entrevistes posteriors.

El film va ser projectat a les comunitats en dos fases d’estudi:

• La primera conduïda per un antropòleg i una antropòloga, treballant amb audiències separades per sexe i edat (homes/dones, joves/gent més gran)  o grups especials.
• La segona, conduïda per educadores socials per a audiències mixtes que va ser complementada amb la posada a prova d’un altre film (20´) creat per respondre –mitjançant una taula rodona amb preguntes dels actors a una infermera- FAQ suscitades durant la primera fase de projecció.

Sobre l’anàlisi qualitatiu del material gravat i transcrit es pot ressaltar:

• L’efectivitat comunicativa contundent del format de narrativa visual, culturalment adaptat i en una llengua vernacla perquè:
  • facilita a audiències rurals i de tradició oral la comprensió integral del missatge.
  • crea un efecte “mirall” de l’audiència amb els personatges i les situacions, i a la vegada la distància de “l’observador” que faciliten la reflexió i el debat des de diferents posicions familiars i socials.
  • facilita la credibilitat del missatge d’esperança. Trenca el domini de la mort, desactiva el silenci, “desparalitza”, contribueix al diàleg i a la mobilització dels actors socials claus.
  • facilita la investigació etnogràfica.
• Això permet identificar barreres a la Prevenció de la transmissió de mares a fills o filles del VIH/SIDA (PMTCT) i proposar alternatives des del consens social.

En conclusió, els films no prescriptius, és a dir, que no pretenen ser educatius, culturalment adaptats i contextualitzats en problemàtiques de salut, són eines especialment sensibles, dinàmiques i multipotencials per ser treballades com a   facilitadores de l’accés als programes de salut des de molts punts de vista diferents, segons els que ens interessi abordar. 

Aquest projecte ha estat finançat per la Unió Europea i per l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament.