Selay Ghaffar dirigeix l’organització Hawca, dedicada a l’assistència humanitària a l’Afganistan, amb especial atenció al col·lectiu de les dones i la infància.
El passat mes de novembre va participar a Barcelona en les taules rodones “Salut, gènere i cooperació” convidada per la campanya “Salut per al Desenvolupament”, oferint-nos un interessant retrat de la realitat al seu país.
 

 
SXD: Hawca són les sigles en anglès d’Assistència Humanitària per a dones i nens/es a l’Afganistan, un nom que deixa molt clar el paper d’aquesta organització, però exactament, quin és l’origen de Hawca?

Selay: Hawca és una organització humanitària fundada el 1999 per un grup de joves voluntaris i voluntàries dels camps de refugiats del Pakistan, per proveir ajuda humanitària a les persones refugiades i a la població afganesa que va romandre al país durant el règim talibà. La nostra missió és apoderar a les dones i participar activament en el procés de reconciliació i desenvolupament del nostre país.
 

SXD: En quines àrees treballa Hawka?

S: El nostre principal objectiu és la protecció, l’acompanyament i l’apoderament de les dones i la protecció de les víctimes de la violència. Per a això tenim llars d'acollida on els oferim serveis legals, psicològics, socials, també desenvolupem mesures de conciliació i promocionem la salut i l'educació. Una altra línia són els programes de microcrèdits perquè puguin ser econòmicament independents.
Paral·lelament, participem de manera activa en la incidència política que es desenvolupa al país. Actualment liderem un comitè integrat per 10 organitzacions nacionals i internacionals pels drets humans i reclamem al Govern afganès el compliment de les Convencions internacionals que ha signat i la coherència en les polítiques que adopta.
Sense oblidar la denúncia dels casos de violacions i abusos sexuals perquè es persegueixin i castiguin, però desgraciadament a l'Afganistan existeix una cultura de la impunitat que ajuda a perpetuar els crims i victimitza doblement a les víctimes d'aquest tipus d'abusos.

SXD: Com es finança Hawca?

S:Aconseguir fons no és fàcil, acostumem a fer crides als nostres col·laboradors, que ens ajuden a recaptar fons arreu del món per seguir amb els nostres projectes, sobretot per esponsoritzar a infants en educació i sanitat. A part de donants particulars, també comptem amb organitzacions com Unifem, el Fons de les Nacions Unides per a la Dona.
Però l’Afganistan no és un país prioritari per a la majoria dels països occidentals amb fons de cooperació internacional, cosa que ens sorprèn molt, com un país totalment destruït, sense infraestructures, pot no ser prioritari per als fons internacionals de desenvolupament i cooperació, però se suposa que ara ja tenim democràcia i llibertat i que està tot solucionat.

SXD: Acabes d’anomenar el retorn de la democràcia al país, realment es pot parlar de democràcia i canvi a l’Afganistan?

S: Evidentment les coses han canviat des de la caiguda del règim talibà i amb l'establiment del nou Govern liderat per Hamid Karzai. En teoria estem davant un govern democràtic i es parla de llibertat d'expressió, drets humans, drets de les dones, però la realitat és una altra. És cert que hi ha noves lleis, una Constitució, però estan a les carpetes dels despatxos, no s'estan implementant veritablement.
En primer lloc està el problema de la seguretat, molt deteriorada a l'Afganistan. Tot i que són certes les noves oportunitats que tenen les dones i nenes per anar a l'escola, a la universitat, per treballar, no poden fer-ho en aquestes condicions. Moltes famílies temen que les seves filles surtin de casa ja que de camí a l'escola es donen molts casos de segrestos, violacions, atacs amb àcid, o enverinaments a les escoles. Moltes activistes han estat assassinades de camí a casa, altres són amenaçades. Hi ha molta pressió perquè les dones no participem de manera oberta i activa en la societat i en la conquesta dels nostres drets.
També diversos periodistes han estat empresonats i, fins i tot, sentenciats a mort per denunciar aquesta situació de corrupció i abusos.
L'actual Govern de Karzai està integrat en bona part per senyors de la guerra que han participat activament en el conflicte bèl·lic, que han comès crims. Què podem esperar d'aquesta gent? Ells vetllaran pel compliment dels drets humans del meu poble?
 

SXD: I fa un parell d’anys van aprovar una llei d’amnistia que els dóna impunitat...

S:Exacte. Els senyors de la guerra, els grans contrabandistes, els criminals són recompensats amb càrrecs de poder en comptes de portar-los davant un tribunal internacional, i gràcies a aquesta llei gaudeixen d'impunitat. Els talibans segueixen estant allà, que hagin canviat les seves robes i que estiguin asseguts al Parlament no significa que hagin experimentat un canvi de mentalitat. És evident que hi ha d'haver un procés de pau, però no amb aquests criminals que van causar tant patiment i corrupció, milions de desplaçats, la construcció de milers de bordells… i que ens han portat a la situació actual, en què l’Afganistan és un dels països menys desenvolupats del món, amb una taxa de mortalitat materna altíssima, un percentatge d'escolarització baixíssim, sobretot per a les nenes…
 

SXD: Quin hauria de ser el paper de la comunitat internacional davant d’aquesta situació? A Europa i Estats Units s’addueix a raons de seguretat per justificar la presència de tropes internacionals al teu país. Realment, estan proporcionant aquesta seguretat?

S:Hi ha moltes organitzacions internacionals a l'Afganistan i s'estan gastant molts diners en processos administratius i de seguretat, però en realitat no s'està fent res per la població civil. Crec que no més del 15 o 20% de la despesa s’està dedicant realment al desenvolupament del país, no hi ha un pressupost concret i diferenciat per als drets de les dones, per a la salut de les dones, per a l’educació de les dones, per a l’apoderament econòmic de les dones. Les dones no podem participar en els processos de presa de decisions, i encara que tenim un sistema de quotes que garanteix que un cert nombre d'escons estigui ocupat per dones, no podem ser ambaixadores, ministres o viceministres.
Sincerament, esperàvem molt més de la comunitat internacional, sobretot en relació a la justícia, als drets humans, a la situació de la dona, però en realitat no veiem que s'hagi fet res.
Pel que fa a les tropes internacionals, teòricament estan allà per proveir seguretat a la població afganesa i es va pensar que aquesta seria l'única forma d'aconseguir-ho, de perseguir als criminals i aconseguir a la llarga la pau, però la sensació que tenim ara és que la inseguretat no deixa d'augmentar, el poder dels talibans i dels senyors de la guerra ha augmentat … en comptes de seguretat ens han portat el contrari. Des del meu punt de vista és una estratègia totalment equivocada.

SXD: Ets una noia molt jove i portes anys treballant activament en la lluita pels drets humans al teu país, una activitat que comporta pagar un alt preu personal. Com vas començar i per què?

S:Jo tenia 3 mesos quan la meva família va abandonar l'Afganistan i he viscut com a refugiada en altres països. Quan vaig començar a veure les condicions de vida tant dures en les què estàvem, vivint en tendes de campanya, sense oportunitats d'estudiar, de treballar, sense cap mena d’esperança, vaig pensar que havia de fer alguna cosa pel meu poble. Aquesta va ser la motivació que em va portar a començar en l'activisme des de molt jove, amb 12 o 13 anys. Però no sóc l'única, molta gent jove al meu país està lluitant pels nostres drets.
Recordo un dels primers discursos que vaig fer, en acabar una dona se'm va acostar i em va preguntar perquè ho feia, que era molt jove per posar la meva vida en perill, que me n'anés del país jo que encara tenia tota una vida per davant, però sempre ho he tingut molt clar. Des del dia en què vaig decidir dedicar-me a l’activisme que m'he preparat psicològicament per a això i he tingut molt present que poden matar-me, que poso la meva vida en perill cada segon. El que em motiva a seguir és la meva gent. Quan veig les dificultats, les injustícies, em dic a mi mateixa que no puc deixar-ho, que he de seguir endavant. No vull viure mai més com una refugiada, prefereixo viure al meu país i lluitar pel futur del meu poble, encara que per a fer-ho arrisqui la meva vida. Ningú lluitarà pels teus drets, és una mateixa qui ha de fer-ho.

SXD: I ja per acabar, quina perspectiva tens del futur, quines esperances?
 

S:Si que tinc esperances per al futur, si no les tingués no podria seguir treballant. Somio amb un futur en què les dones afganeses vegin respectats els seus drets, en què més gent es mobilitzi i lluiti contra la injustícia, en què tinguem un President escollit democràticament i no amb un procés electoral com el que acabem de viure… Crec fermament en un futur millor per al meu país, però només ho aconseguirem amb el suport de la comunitat internacional, necessitem el suport dels intel·lectuals, dels moviments feministes, dels partits polítics democràtics, dels activistes pels drets humans de tot el món, necessitem sentir que no estem sols en aquesta lluita.

Signatura:
Margarida Garcia Ruiz