Salut i Ajuda Oficial al Desenvolupament
L'Ajuda Oficial al Desenvolupament en salut
L'Ajuda Oficial al Desenvolupament en salut
A l'informe elaborat per la Comissió de Macroeconomia i Salut (CSM) Sachs calculava que s’haurien de destinar 57 mil milions de dòlars addicionals el 2007 i 94 mil milions el 2015 per aconseguir els ODM. Malgrat els increments pressupostaris que puguin realitzar els PVD, la falta de recursos fa que la major part d’aquests fons hagin de procedir de l’ajuda internacional.
A l’actualitat es destinen entre 6 i 12 mil milions de dòlars de l'Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD) a salut. Segons la CSM faria falta destinar 27 mil milions el 2007 i 38 mil milions el 2015 per assolir els ODM. Aquestes xifres podrien aconseguir-se si els donants arribessin a destinar el 0,7% del seu PIB per a l’AOD i almenys un 15% d’aquests fons fossin per a la salut.
El paper de la cooperació internacional ha estat reconegut pels estats des del propi naixement de les Nacions Unides. Així, en els articles 1, 55 i 56 de la Carta de les Nacions Unides, tots els Estats membres es comprometen a col·laborar i cooperar tècnicament i econòmicament per a donar plena efectivitat als drets de les persones, com el dret a la salut.
Diverses dècades després, a la Declaració d'Alma Ata, els governs reconeixien la greu desigualtat existent en l’estat de salut de la població, particularment entre els països desenvolupats i els PVD, i s’encoratjava als Estats a treballar a través de la cooperació internacional per aconseguir la igualtat d’accés a la salut.
Més recentment, a la Declaració del Mil·lenni de l'any 2000, l'Assemblea General ratificava la importància de la cooperació internacional per resoldre els problemes socials, econòmics i polítics que afronta la humanitat i exhorta en alguns dels seus articles a l'increment de l'ajuda oficial al desenvolupament (art. 15, 26, 28).
Altres resolucions (Declaració sobre el Dret al Desenvolupament, Assemblea Mundial de la Salut, PIDESC...) també reconeixen la responsabilitat i l’obligació de donar suport mutu a la implementació del dret a la salut. A l'actual món globalitzat aquesta responsabilitat compartida sembla més òbvia que mai, ja que les decisions a nivell local, nacional i internacional s’influeixen les unes amb les altres.
La despesa anual per a cooperació al desenvolupament en salut, realitzada per la suma de tots els països desenvolupats (10.0000 milions de dòlars), és equivalent a la quantitat gastada en gelats a Europa. Global Health Watch
La cooperació internacional
La cooperació internacional és més que l'Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD), és la suma de les polítiques econòmiques, comercials, socials, culturals i polítiques que cada estat defensa als fòrums internacionals i que acaben per definir les relacions entre el Nord i el Sud.
Aquest fet no impedeix reconèixer la importància de l'AOD com a eina per millorar la situació de salut dels PVD. Per a això, els països donants han d’establir les seves polítiques de cooperació partint de criteris de quantitat i qualitat de la seva ajuda.
La quantitat: El principal referent sobre la quantitat d'AOD que han de destinar els governs donants és, com ja s’ha indicat, la del 0,7% del seu PIB, adoptat per la Comissió de Desenvolupament Internacional el 1970. Més de trenta anys després de la seva ratificació tan sols 5 països assoleixen o superen aquest percentatge i la mitjana resulta, a penes, un 0,33% del PIB (veure figura 4).
Figura 4. Ajuda Oficial al Desenvolupament entre els països donants. PNUD 2007
Pel que fa a Catalunya, el percentatge destinat a AOD va representar el 0,2% del seu pressupost el 2005, la qual cosa la situa lluny d’altres autonomies com Navarra (0,53%) o Castella-La Mancha (0,45%). Malgrat això, en termes absoluts va ser la comunitat que més fons va aportar (16,6% de l'AOD autonòmica). (Prosalus, Medicus Mundi i Metges del Món. 2007).
Vista la transcendència d’alguns sectors clau per al desenvolupament humà, el 1995, durant la Cimera Mundial de Desenvolupament Social de Copenhaguen, es va proposar reorientar l'AOD cap a la inversió social bàsica en els PVD, mitjançant un acord pel qual els països donants es comprometien a destinar el 20% de la seva ajuda a serveis socials bàsics (educació bàsica, salut bàsica, accés a l'aigua potable, eliminació de la malnutrició i accés a planificació familiar) mentre els països receptors destinaven el 20% de la despesa pública als esmentats serveis. Aquesta iniciativa es va batejar per això com a Iniciativa 20/20.
El Pla Director de l'ACCD 2007-2010 es fa ressò d’aquesta iniciativa, comprometent-se a destinar el 20% del pressupost del desenvolupament a serveis socials bàsics, compromís que també recull el Pla Director de la Cooperació Espanyola 2005-2008.
Pel que fa exclusivament a salut, la recomanació actual fixa en un 15% la suma que s’hauria de destinar de l'AOD a salut per poder complir els ODM. A dia d’avui aquesta xifra està lluny d'assolir-se, posant en perill, com s’exposarà més endavant, la consecució dels ODM. (Figura 5)
Figura 5. Percentatge de l’AOD destinada a salut. OCDE/CAD
El 2005, Catalunya va ser la comunitat que més fons va aportar per a la salut, concretament el 17,6% del total destinat pel conjunt de les comunitats al sector salut. Pel que fa a les seves aportacions sectorials, el 2004 la salut va ser una de les partides que més fons de desenvolupament va absorbir (19,61%), tal i com s’observa a la Figura 6. Això demostra el compromís de la cooperació catalana amb el sector salut als PVD, almenys en termes quantitatius.
La quantitat d'AOD destinada pels països donants és d’una importància transcendental per a molts països, sobretot per a aquells amb un índex de desenvolupament baix. Tanmateix, aquesta ajuda va, en ocasions, lligada a factors poc clars i sembla que resta a criteri del donant, més que als indicadors contrastats de necessitat i pertinència. Com a exemple, el 1998 a Guinea les donacions representaven el 19% del pressupost anual per a la salut, però el 1999 aquesta ajuda va descendir fins al 2%, per tornar a pujar al 18% el 2000 (Banc Mundial, 2005). Aquesta incertesa i dependència a curt termini genera greus problemes de planificació per als països receptors.
Figura 6. Distribució de la despesa de la Generalitat de Catalunya segons la línia estratègica. ACCD 2005
La qualitat: Per fets com aquests i altres contratemps, s’han dut a terme intents de millora de l'AOD com per exemple, incrementar els períodes de finançament fins a 10 anys (Departament de Desenvolupament Internacional. UK). De dur-se a terme aquesta iniciativa permetria, sens dubte, una millora notable en la planificació dels pressuposts per a la salut dels PVD, la qual cosa a la vegada repercutiria en una millora dels sistemes sanitaris i, a més a més, en la salut de la gent.
Però aquest només és un exemple de les dificultats i reptes per assolir una AOD de qualitat. La recent Declaració de París sobre l'Eficàcia de l'Ajuda al Desenvolupament tracta de marcar les pautes perquè l'AOD aporti el màxim benefici als països receptors. Per a això se sol·licita als països donants prendre mesures en diversos assumptes, com ara deslligar l'ajuda o fonamentar el seu suport en les estratègies del país donant.
Els principis que han de regir la qualitat de l’ajuda segons la Declaració de Paris són:
- Apropiació: els països receptors es comprometen a elaborar estratègies de desenvolupament.
- Alineació: els països donants es comprometen a ajustar la seva ajuda a les estratègies de desenvolupament creades pels països receptors.
- Harmonització: els donants es comprometen a coordinar entre si els seus esforços, perquè les sinèrgies creades incrementin l’eficàcia de la cooperació.
- Gestió orientada a resultats: administrar els recursos i millorar la presa de decisions orientades a resultats.
- Responsabilitat mútua: donants i receptors són responsables dels resultats del desenvolupament.
La cooperació catalana
Igual que el cas de la Iniciativa 20/20, l'ACCD també subscriu en el Pla Director 2007-2010 el contingut de la Declaració de París, deixant clar el seu desig de millorar l’eficàcia de la seva ajuda. Malgrat la bona intenció de l’ACCD, el cert és que la Declaració de París ha rebut crítiques i és molt qüestionada per les organitzacions no governamentals (ONGD) i les organitzacions de la societat civil (OSC) per diversos motius:
- A la Declaració es parla d’apropiació, però no es diu que hagi de ser democràtica, és a dir, consensuada entre tots els actors de la cooperació d’un país (govern, ONGD i OSC)
- Utilització de l’ajuda com a eina de política per imposar reformes de polítiques comercials i econòmiques, una vella pràctica dels Organismes Financers Internacionals, que debilitaria els processos democràtics.
- Creixent risc que les demandes i propostes de les dones es perdin, donat l’èmfasi en l’Estat. I, per tant, abandó de la responsabilitat dels països donants i dels països receptors pel que fa a l’equitat de gènere
- Manca de representativitat dels sectors més pobres dels països
- Manca de formes de seguiment/avaluació de les estratègies de desenvolupament nacionals, entre d’altres
Encara que existeixen diversos criteris per definir la qualitat de l'ajuda, alguns, per la seva senzillesa i immediatesa, resulten idonis per realitzar una primera aproximació. Un d’ells consisteix, simplement, a comprovar si l’ajuda realment va allà on més es necessita, segons un lògic criteri de pertinència. Segons aquest criteri, l'OCDE estima que almenys el 20% de l'AOD s'ha de destinar als Països Menys Avançats (PMA), un grup format a l’actualitat per 50 països.
Tant l'AECI com l'ACCD presenten en els seus plans directors aquest criteri i ho assumeixen com a part de les seves estratègies geogràfiques. A la figura 7 s’observa la distribució de l'AOD en salut de la Generalitat de Catalunya segons el nivell de renda dels països receptors el 2005.
Durant els últims 25 anys només un país, dels 50 que el composen, ha aconseguit abandonar el grup dels Països Menys Avançats: Botswana, el 1984. PNUD.
Figura 7. Distribució de l’AOD en salut de la Generalitat de Catalunya segons el nivell de renda dels països receptors el 2005. Prosalus, Medicus Mundi, Médicos del Mundo
.jpg)
PMA: països menys avançats, PRB: països amb renda baixa, PRMB: països amb renda mitja-baixa, PRMA: països amb renda mitja-alta
Com pot observar-se, els PMA van ser beneficiaris de gairebé la meitat de l'AOD sanitària de la Generalitat de Catalunya, principalment a causa dels fons destinats a Moçambic, que van assolir els 2.478.347 € segons l'Informe 2006 "La salut en la cooperació al desenvolupament i a l'acció humanitària".
En el cas d’Espanya la tendència és similar, amb gairebé un 33% destinat als PMA (Figura 8), excepte una notable diferència: la major part de l’ajuda destinada a l'Àfrica subsahariana (on es troben el 75% dels PMA) és reemborsable (Figura 9), una modalitat d’ajuda que apareix constantment a la cooperació espanyola, però que resulta enormement danyosa en el cas d’aquests països, per la sobrecàrrega que implica en els seus deutes externs.
Figura 8. Distribució de l’AOD salut segons el nivell de renda. Percentatges promig del període 2000 - 2004. Prosalus, Medicus Mundi, Médicos del Mundo
Figura 9. Percentatge d’AOD en salut reemborsable per regions respecte al total de l’AOD del període 2000 – 2004. Prosalus, Medicus Mundi, Médicos del Mundo
Per tant, l’AOD ha de mantenir uns estàndards de quantitat i qualitat segons el marc normatiu existent de la cooperació internacional, que permeti, tant als països donants com als receptors, avaluar l’eficàcia de l’ajuda donada i rebuda.
Paral·lelament, la societat civil té dret a conèixer quan i com cooperen els seus governs per aconseguir els ODM, la reducció de la pobresa, l’expansió dels drets humans, etc. Per a això és necessari que les organitzacions realitzem campanyes de sensibilització entre el públic general i especialitzat, per tal de difondre entre ells la realitat de l’ajuda perquè arribin a comprendre perquè no s’aconsegueixen els objectius marcats i obtinguin arguments per pressionar els responsables de la presa de decisions en els canvis d’estratègia necessaris.
